Torrada d’alvocat, anxoves i fruits secs

“El 1991, al bar Pinotxo de la Boqueria, vam tastar un torrada untada amb alvocat que ens va inspirar una coca d’alvocats, anxoves i ceba tendra al vinagre de Mòdena que vam posar al menú d’elBullí” així explica Ferran Adrià la creació d’un plat en el llibre ElBulli des de dins, escrit per Xavier Moret.
Ja feia dies que volia començar també a fer entrepans, pizzes de pagès i torrades, i amb l’excusa de la lectura d’aquest llibre, recomanable de dalt a baix per conèixer el restaurant més gran conegut arreu, podem fer una torrada creada en un bar de mercat i d’aquest a l’anomenada alta gastronomia, per després entrar en les nostres cuines.
Necessitem pa de pagès, alvocat, anxoves de l’Escala, tomata, ceba tendra, vinagre de Mòdena, alls tendres, ametlles, avellanes i quicos.
Maceremr una estona amb vinagre de mòdena la ceba tendra i els alls tendres, tot tallat a trossos petits, un cop macerat i posem l’alvocat a trossos i ho passem tot per la picadora per fer-ne una salsa lligada i ben espessa per untar. També haurem fet una picada amb les avellanes, les ametlles i els quicos. Tallem les tomates a daus petits.
Fem una bona torrada amb pa de pagès, si voleu l’unteu amb un mica d’all, untem molt generosament la torrada amb la salsa d'alvocat, a continuació i posem unes 4 anxoves de l’Escala ben grosses i formoses, per sobre de les anxoves i posem la picada de fruits secs i entre anxova i anxova els trossets de tomata tot acompanyat d’un raig d’oli d’oliva verge.
Aquí tenim una torrada de contrastos, pel seu origen del bar mercat fins l’alta gastronomia, i amb una adaptació d’uns instant fugaç com ha estat fer la picada originàriament pensada de manera clàssica avellanes i ametlles, però en el moment d’anar a fer-la tenia una bossa de quicos d’aquest cruixents al davant i no m’he pogut reprimir, la cuina i el paladar té aquestes coses.
Aquesta torrada serveix tant per un entrepà diferent com per fer unes torradetes d’entrant fred o calent amb unes arengades, perquè no.

Suquet de verat i pèsols

De ben segur que són més coneguts els suquets de peixos de roca –lluerna, llobarro, d’orada,...-, però els suquets de peix blau –verat, sardines,...- no tenen res d’envejar als altres, no són tant coneguts però tenen la mateixa llarga història en la cuina dels pescadors i el mar.
En una cassola catalana de ferro colat amb l’oli ben calent i posem unes torrades de pa, uns alls pelats i sencers i una nyora hidratada. Un cop tot ben torrat els retirem i els posem en un morter a on farem una bona picada amb l’all, el pa torrat, les nyores, més ametlles i avellanes i l’oli d’oliva del fregit, es pica ben dens i quan ja estigui ofeguem la picada amb tomata de penjar ratllada i una pols de sal.
Amb l’oli ben calent de la cassola i posem la picada vigilant sobretot que no es cremi en el moment de posar-la un cop hagi fet la bafarada i posem aigua bullint i les patates que haurem pelat i trencat, els temps de cocció de les patates és de vint minuts, abans d’arribar a mitja cocció i posem els pèsols si voleu també els podeu posar a l’inici -m’agrada quedin un punt cruixents-, després posem els verats que haurem tret les espines i tallats els filets per la meitat, abans d’arribar als cinc minuts rectifiquem de sal i llencem un all-i-oli negat ben repartit per tota la cassola i unes fulles de julivert, i esperem els cinc minuts i ja tindreu un suquet de verat amb pèsols, barat i per sucar-hi pa.
Un dels trucs dels suquets és l’all-i-oli negat, fins fa poc no ho havia experimentat i haig de dir que li acaba donant un gust únic, més endavant ho provaré en d’altre plats com guisats, arrossos o fideuà, segur que també milloren.

Sardines gratinades amb all

Josep Pla ens diu de la sardina: “...pel maig entre en el seu moment literalment culminant. La sardina llavors és grossa, grassa, greixosa, de carn dura però suau. És el moment d’enfrontar-s’hi d’una manera decidida i impel·lent”.
Tot i que Pla defensa aferrissadament que s’han de menjar a la brasa –mai a la planxa- amb un raig d’oli d’oliva verge i un pensament de vinagre, aquestes sardines gratinades són una adaptació d’una recepta del llibre l’art del menjar a Catalunya de Manuel Vazquez Montalban anomenada anxoves -seitons- de les medes.
Fem bullir aigua amb sal i pebre, quan estiguin bullint i posem les sardines però només per un minut màxim dos i les retirem, trèiem els caps i les espines i posem les sardines en una plata per anar al forn, i posem el forn a escalfar per gratinar.
Amb el morter agafem alls, rovell d’ou i oli d’oliva verge fem aquest all-i-oli, tot i que els puristes al posar-li ou diran que és una altra cosa, amb una mica de temps, paciència i constància, i sinó agafeu el minipimer.
Posem l’all-i-oli per sobre de les sardines junt amb una mica de julivert i les posem al forn el temps just per gratinar que serà suficient perquè les sardines s’acabin de coure.
Si trobeu massa fort l’all-i-oli, tot i que amb l’ou queda molt més suau, les podeu fer amb una maionesa o una altre salsa que us plagui.Fem un llit d’enciam ben amanit i deixem les sardines a sobre i ja estan llestes per menjar, és important menjar-les ben calentes, el problema de les sandines és que quan comences a menjar-les no pararies mai, però és important parar ja que sinó et poden acompanyar tota la tarda o la nit.

Faves amb festival de colors

Amb les faves ara que estem al seu punt de temporada els plats són variats, tot i que segurament hem passat de les clàssiques faves a la catalana a les mil i una combinació d’amanides de faves i sobretot si pot ser de favetes, més petites i amb més estil per la nova modernitat culinària de disseny, que fins i tot alguna llegenda urbana afirma que les petites són més bones que les grans, afirmo categòricament que la qualitat no ve donada per la grandària.
Perquè ningú es baralli entre el clàssic i el modern farem una altra cosa, que serà fer les faves ofegades amb tot tipus de verdures, fent una selecció de les verdures tant pel gust com pel color i així convertirem un plat ensopit de faves en un festival de gustos i colors.
Tallem a quadrats petits ceba tendra, alls tendres, pebrot vermell i verd, pastanaga, carbassó, albergínia, tomata i porro. Escalfem la cassola amb un raig d’oli i primer posem la ceba, el porro i l’all per donar una mica de gust a l’oli i a continuació i posem la resta de verdures amb les faves -la proporció aproximada i al gust és la meitat faves i la resta i una proporció de colors- i unes fulles de menta i de julivert, tot seguit uns gots d’aigua bullint fins que quedi tot quasi cobert i un raig de vi blanc. Es deixa coure fins que considerem que les faves estan al seu punt, aproximadament uns 15 o 20 minuts, vigileu de no quedar-se sense aigua si cal afegiu-ne més, el resultat final ha de quedar pràcticament sec.
Ja està a punt de servir, si voleu jugar amb el clàssic i el modern, ja que la forma clàssica de fer les faves catalanes són ofegades com hem fet: per enplatar agafem un plat quadrat i un motllo alt i rodó, posem a dins el motllo les faves i la varietat de verdures tot mirant que hagi quedat ben barrejat per així un cop retirem el motllo podem veure les faves acompanyades d’un festival de contrastos, gustos i colors, i tot regat amb un raig d’oli d’oliva verge, a gaudir d’un plat de temporada, sa i entre el clàssic i el modern.