Arròs caldós amb llamàntol

Hi ha arrossos i arrossos, blancs i negres, marrons i grocs, però de tots l’arròs caldós especialment amb llamàntol és el que reina la república dels arrossos de mar, aquells que amb un marisc fresc, un bon fumet i un sofregit fet a consciència, el seu sabor arriba a tots els racons del paladar.
Fem un sofregit a consciència amb una sobre dosis de paciència que vol dir que primer fem la ceba a foc molt lent fins que ens quedi ben caramelitzada –una hora tranquil·lament- a continuació hi posem la nyora, porro i la tomata, i també a foc lent fins que se’ns acabi la paciència un parell d’horetes, tant amb la ceba com amb la tomata si veiem que se’ns pot cremar tenim l’opció de posar una mica d’aigua, quan veiem que el sofregit ja està a punt posem vi blanc o jeres dolç –al gust- i deixem que es redueixi, en el sofregit si voleu també i podeu posar alls i pebrots. Podeu fer el sofregit amb menys temps no passa res, senzillament l’arròs quedarà amb un gust més suau.
Mentre fèiem el sofregit haurem preparat un fumet amb peix de roca o cap de rap, crancs i galeres, que un cop acabat passem pel xino sobretot per extreure la màxima substància als crancs i les galeres, no us imagineu el que canvia amb o sense crancs un bon fumet!.
En una cassola catalana de ferro colat amb el sofregit hi rossegem per uns minuts l’arròs, per que agafi l’essència del sofregit i el fet de rossejar-lo permet que a l’hora de fer-lo caldós no ens quedi pastós, a continuació hi posem el fumet ben calent –és a dir bullint-, safrà de fil i vi blanc, hi deixem que faci xup xup per uns divuit – vint minuts- quan portem la meitat del temps possem el llamàntol tallat a trosos, apaguem el foc i el deixem reposar uns cincs minuts, la qüestió és que ens quedi amb un punt de suc.
Aquest truc no li expliqueu a ningú, un cop estigui poseu per sobre l’arròs pebre negre molt al moment, encara que de sortida sembla que no lligui veure que li dona un toc fulminant a l’arròs.
L’arròs caldós és un dels plats estrella de la cuina catalana i també de la cuina d’en Camil, amb cabra de mar també queda molt potent. Amb aquest arròs segur que la gent repeteix, fins i tot sempre està millor quan repeteixes que a la primera menjada, encara queda més melós.

Patates Costa Brava

Aquesta recepta neix o evoluciona d’un plat i una conversa al Mimolet amb en David i l’Albert, el plat és el suquet de patates amb gambes que tenen a la carta, posen les patates primer que les gambes amb la teoria encertada que la gent mesura si és bo el suquet per com hagin quedat les patates, a partir d’aquí la conversa evoluciona com d’aquest suquet podríem passar a unes patates braves, segurament si tots els productes són d’aquí i li donem un toc de picant, és més encertat parlar de les patates costa brava.

La qüestió és com si anéssim a fer un suquet però el resultat serà un altre. Sofregim la ceba de figueres a foc molt lent fins que quedi ben caramel·litzada tot seguit i posem alls, porro, nyora, bitxo, caps de gambes de Palamós i la tomata ratllada i fem un sofregit molt i molt concentrat quan veiem que ja està o reguem a un bon raig de jerez dolç i deixem que és redueixi i tot seguit i posem fumet de peix, safrà i all-i-oli negat i fem que és redueixi al final i podem posar una mica de farina, un cop llest o passem pel xino sobretot per treure la màxima essència de les gambes, aquí tenim la salsa amb gust a mar i picant, que l’acompanyarem amb un bon all-i-oli –amb oli de l’Empordà i alls de Banyoles- que haurem fet mentre fèiem el sofregit, algú és preguntarà que fer amb les gambes, mengeu-les mentre feu el plat és el regal per quedar-se a la cuina.

Pelem les patates i en comptes de tallar-se a daus, les trenquem a trossos –com les avies per fer el suquet- més aviat petits, en una paella amb molt d’oli i més calent encara les fregim a foc fort perquè ens quedin cruixents per fora i tendres pel mig, aquí teniu dues opcions o servir-les així, o posar-les en la part final de quan fèiem el suquet.

En un plat posem primer la salsa després les patates ben posades i a sobre de patates patata una punta d’all-i-oli, i ja tenim llestes les patates Costa Brava, un homenatge a aquesta costa que enguany fa cent anys que va ser batejada per Ferran Agulló.

Ventresca amb tomata de bitxo o pebrot

Un contrast del cantàbric i la mediterrània tot combinant productes frescos i d’altres en conserva, una defensa tant de producte fresc i de temporada com de les conserves ben fetes i de primera qualitat que al país basc en tenen de molt bones avui la ventresca i el pebrots del piquillo i de la mediterrània les anxoves de l’Escala. Tradició, elaboració artesana i productes de primera qualitat, res de d’utilitzar les restes ja serien un altre tipus de conserves, només recomanables en casos que no hi hagi cap més remei.
La ventresca és una de les joies de la cuina basca, en fresc també l’anomenen el “chuletón de mar”, és la part més sucosa i saborosa, i les conserveres encara avui la preparen de manera artesanal, preparada i cuita filet a filet i conservada en oli d’oliva, després ens trobem aquests filets de textura gelatinosa i intens sabor, especialment recomanada per amanides.
La tomata de bitxo o de pebrot- tenen aquesta forma-, són tomates per amanir diferents però a l’estil de les de Montserrat i de pera, fora de les comarques gironines no n’he trobat però hi ha referències cap el Lluçanès.
Tallem a daus petits, ceba tendra, bitxo en vinagre “guindilla”, pebrots del piquillo, anxoves. La tomata de bitxo la tallarem a lamines una mica gruixudes -1cm- i les posarem les primeres al plat fem un primer llit amb un raig d’oli i sal maldon, a continuació posem els filets de ventresca per sobre un a un fer un segon llit i a continuació els daus primer la ceba tendra amb el bitxo en conserva i després els pebrots de piquillo i les anxoves i tornem a posar ara sal maldon i un bon raig d’oli d’oliva verge del bo.
Una amanida exquisita, fresca i senzilla, el contrast i sobretot la melositat de la ventresca el fan un plat extraordinari, si voleu també pot anar acompanyat d’una bona vinagreta o sinó senzillament la ventresca amb la tomata i una mica de pa.

Ous estrellats amb morcilla d’arròs

Dins de la gama que podríem batejar com colesterols de nivell, és a dir aquells plats que sabem que millor no menjar-ne o sinó moderadament, però que quan te’ls trobes davant o en una carta de restaurant sempre guanya la tentació i l’instint compulsiu, uns dels grans plats són els ous estrellats, però també trobem els frankfurts, les patates braves, la xistorra,... i així anar sumant, aquí teniu un dels tops ten del colesterol, ous estrellats amb morcilla de Burgos.
Els orígens dels ous estrellats alguns els situen per Madrid i d’altres per França, però ara en trobem a molts llocs a Catalunya, el plat a on està més instal·lat és per Lleida, encara que en els darrers anys en trobeu arreu de Catalunya, vingui del nord o del sud és un plat que un cop el probes segur en tornes a menjar. Les possibilitats de varietat en el plat són infinites, comença amb el clàssic: patates fregides i ous hi ha partir d’aquí si afegeix el que cadascú li vingui de gust: xoriço, pernil, gambes, bolets, morcilla, tòfona,...
Pelem les patates i les tallem a rodanxes fines, i les posem a fregir amb molt d’oli i molt calent, quan estiguin cuites però sense arribar a daurar-se tirem les clares del ous, i reservem els rovells, remenem i deixem que les clares quedin fregides, enplatem les patates i les clares i és en aquest moment, ja en el plat, que tirem els rovells per sobre i tornem a remenar-ho tot molt bé, a part haurem fet a la planxa les morcilles d’arròs tallades a rodanxes, que posarem per sobre dels ous estrellats i ja tenim el plat llest per gaudir d’un bon colesterol de nivell.
El truc d’aquest plat està en separar les clares dels rovells, d’aquesta manera quedarà una part del rovell en el fons del plat, segur que i sucareu les patates o el pa.