La gamba de Palamós és dels productes únics i més buscats de la costa brava, coneguda pel seu color vermell més fort i per ser molt més gustosa que les altres gambes, i evidentment també és coneguda pel seu elevat preu, però és en aquest sentit que avui trencaré el mite del preu de la gamba de Palamós.
La gamba de Palamós de reballa –la més petita-, en aquesta alçada de l’any –com a mínim enguany- en podeu gaudir a un preu molt raonable, aquesta setmana passada tant a Palamós com a Palafrugell anava a 10 € el kg, quan l’estiu passat anava a 25 – 30 €, un bon moment per compartir una gran i bona reballada de gamba de Palamós.
La gamba la podem cuinar de mil maneres, ara quan estem parlant de gamba fresca el millor és fer-la quant menys millor, amb escalfar-la i quan és comenci a coure, ja la podem retirar per menjar, si la fem massa quedarà molt seca i per tant perdrà bona part del seu gust.
Una proposta seria posar una planxa elèctrica a mig de la taula, la planxa ben calenta i amb sal gruixada per tota la planxa, i que cadascú es faci la gamba al seu gust, si voleu en comptes de la sal i podeu posar un petit raig d’oli. D’aquesta manera podem fer una bona reballada tot compartint amb tothom el coure, el menjar i el xuclar els caps i els dits.
Les podem fer també saltejades amb all i julivert i un punt de bitxo; amb oli i just un moment abans de retirar-les un raig de vinagre i que s’evapori una mica; a la planxa i un cop cuites i posem un bon raig de l’oli d’oliva verge del bo en cru barrejat amb all i julivert també cru; o també flamejades amb conyac; aquí teniu unes de les possibles mil maneres per fer aquestes gambes o unes altres.
Si totes les penitències i processons fossin així segur que el món aniria millor, podríem dir que aquests dies i setmanes uns dels plats per excel·lència és el bacallà, aquell producte que abans podia ser el peix del pobres, amb el pas del temps com en d’altres productes s’ha convertit -per mèrits i de la cuina- en un dels plats centrals de la cuina catalana.
El divendres tocava bacallà, i després d’una investigació profunda he trobat gràcies a l’avia Remei en el seu llibre talla el bacallà, amb 200 receptes de bacallà, el bacallà per adequat que és el bacallà de divendres sant.
Fregim el bacallà dessalat i el reservem. En una cassola amb part de l’oli de fregir enrossim una mica la ceba –tallada petita-, seguidament fem un sofregit amb tomata ratllada.
Apart hem de preparar: les panses a remullar en aigua tèbia; bullim les carxofes, les enfarinem i les fregim, així fan el suc més espès; bullir els pèsols; bullir els cigrons; fer els ous durs; i una picada d’ametlles torrades amb alls.
Posem a la cassola el bacallà fregit, els ous durs, les panses, les carxofes, els pèsols i els cigrons, una mica de suc o aigua i la picada, i deixem que la cassola faci el xup xup fins que quedi ben lligat.
Després de menjar aquest plat tant consistent podeu fer les processons que facin falta, tant de dia com de nit, fins i tot algú està a punt de convertir-se al cristianisme ortodox.
Els cigrons i els pèsols dins de la nostra cuina s’utilitzen la majoria de vegades per acompanyar cuinats de cassola amb carns o peixos, avui tindran personalitat pròpia seran el centre d’aquesta cassola i l’acompanyament seran unes cloïsses. La cuina té aquestes coses si saps trobar la combinació, pràcticament tots els productes podem ser el centre del plat, l’acompanyament, de primer, de segons i fins tot de postres.
Preparem els cigrons, els posem en remull el dia abans, amb aigua tèbia i una cullerada de bicarbonat, el dia següent els posem a bullir un mínim d’una hora i mitja fins dues hores, és qüestió d’anar-los provant -a partir de l'hora- fins que se’ns desfaixin a la boca sense perdre la pell, reserveu una part de l’aigua de bullir el cigrons per la cassola. Sempre us queda l’opció de fer servir els de pot no és el mateix però també funciona, llavors poseu-los a bullir uns quinze, vint minuts per tenir un intent d'aigua de cigrons per la cassola.
En una cassola fem un sofregit senzill de tomates, alls i juliverts, un cop el sofregit estigui força concentrat i tirem un raig de garnatxa -també pot ser vi ranci o xerès dolç-, quan així quedat reduït, posem els pèsols i els cigrons i els cobrim sense ofegar-los amb l’aigua del cigrons –ha d’estar bullint-, quan els pèsols els faltin uns minuts per ser cuits i posem les cloïsses, tapem la cassola hi ha foc fort aquests minuts fins que quedin cuits els pèsols, obertes les cloïsses i s’hagi reduir pràcticament tot el suc dels cigrons, n’ha de quedar una mica per poder sucar-hi pa, s'apropa a la salsa marinera. Si voleu donar-li un toc de gust amb l’aigua dels cigrons i poseu un all-i-oli negat.
Aquesta és una bona cassola, la combinació dels cigrons i els pèsols amb el sofregit de tomata i les cloïsses té el seu punt, no és un mar i muntanya, però segur que entra en la categoria del mar i terra de temporada, ja que a part del temps de bolets també tenim el temps dels pèsols, perquè de cigrons, per sort, en tenim tot l’any.
Si voleu fer un primer plat o un centre per picar natural i fresc mentre s’espera el gran dinar o sopar perquè no, aquí teniu un petit contrast senzill, natural i refrescant: tomata natural, olivada i en comptes de torradetes, mozzarella de Búfala.
Les tomates el més naturals i madures possibles, en aquest cas són de les de penjar, les pelem i les buidem per dins, que no quedi ni un sola llavor, un cop pelades i buidades, tenim dues opcions: o les passem pel rallador o pel turmix, l’objectiu és que ens quedi ben rallada, i si és pel turmix triturada però suau no és qüestió de que ens quedi massa lligada, tot seguit amanim la tomata amb sal i oli d’oliva verge.
Per fer l’olivada, la podem fer de la forma senzilla olives negre i oli d’oliva i al turmix fot-li fort que ja queda bé, però si li voleu donar un millor sabor i un toc diferent: agafem les olives negres, sense pinyol i si són amb pinyol els hi heu de treure, unes taperes, unes anxoves de l’Escala i oli d’oliva verge, i tot junt passat per turmix fins que ens quedi ben espès, aquí a diferència de la tomata d’abans si que ha de quedar ben lligat, la proporció és: moltes olives, un raig d’oli d’oliva, unes quantes taperes i anxoves. Les taperes i les anxoves és per donar-li el seu punt de contrast, però fonamentalment s’ha de trobar el gust de les olives, però això se’n diu olivada: suposo.
Agafem la Mozzarella de Búfala, o qualsevol formatge fresc i suau de gust, el tallem laminat a mig o un centímetre, ja que faran la funció de les torradetes, o si voleu podeu substituir el formatge per les torradetes, o les dues coses la creació no té ni límits, ni censura.
En un centre de taula, posem primer una bona capa de tomata natural, després repartim per sobre l’olivada al gust, per exemple tres part de tomata per una d’olivada, i pel voltants i el centre la mozzarella amb una marca de tomata, olivada i unes gotes d’oli d’oliva verge del d’amanir. Si sinó es pot fer estil montadito: una torradeta, la mozzarella, després una capa de tomata i a sobre olivada, i que tremolin els vascos.
Disfutreu d’un bon entrant saborós i saludable, ja veure que de sortida la gent no li veu la gaire la gràcia però després de silenci en silenci se’l mengen tot, com diu aquell proverbi xines i les mares: no només s’ha de menjar pels ulls.
Des dels inicis d’aquest bloc volia parlar també de llibres que parlen de cuina, tant de receptes, com de gastronomia o de literatura del menjar, fa dies que pensava que ja tocava, avui és dona inici a la secció: llibres per sucar-hi pa.
Tenia que començar amb un bon clàssic, dubtava entre Josep Pla, Nestor Lujan, Ferran Agulló i pel que finalment m’he decidit en Manuel Vázquez Montalban, MVM, amb el seu gran llibre: L’art de Menjar a Catalunya, el llibre roig de la identitat gastronòmica catalana, llibre de capçalera imprescindible per a qualsevol que vulgui construir una bona biblioteca de la cuina catalana.
Tot i ser publicat per primera vegada l’any 1977, amb diverses reedicions la darrera l’any 2004, el llibre té molta vigència principalment si voleu tenir una visió força detallada comarca a comarca i plat a plat, de quina és la nostra gran i diversa cuina catalana.
Ens va des de l’anàlisi gastronòmic general, passant pel seu compromís social tot trencant el topic que només és pot tenir bon gust si ets rics o de dretes i defensa la cuina catalana com una eina d'identitat clara, com la llengua, de la cultura i construcció nacional, i acabant amb un bon detall de moltes receptes de la nostra cuina.
Amb el verb proper de MVM, ens endinsem en el món de la cuina, a mesura que aneu llegint el llibre tindreu la sensació de compartir taula amb ell, la bona taula d’en MVM: “perquè no hi ha millor terreny d’acord que la taula, seguida a distància escassa del llit”, ens diu. A part del llibre, arrel de l'exposició que hi ha al Palau Robert sobre l'univers d'en MVM, s'ha publicat una bona ruta grastonòmica de 20 restaurants en els quals MVM li agradava anar .
La gamba de Palamós és dels productes únics i més buscats de la costa brava, coneguda pel seu color vermell més fort i per ser molt més gustosa que les altres gambes, i evidentment també és coneguda pel seu elevat preu, però és en aquest sentit que avui trencaré el mite del preu de la gamba de Palamós.
