L’horta a principis d’any comença a lliurar-nos petites, rodones i dolces delicadeses com els pèsols o flors verdes, aspres, dures i amargues com les carxofes, una mateixa terra que ens aporta dolços i amargós, barrejar sabors crea d’altres sabors, els contrastos junts ens construeix noves sensacions.
Tallem les carxofes fins que ens quedem amb els cors, llavors les laminem força fines, amb una paella amb l’oli molt calent les posem uns instants i les retirem damunt de paper de cuina perquè deixin anar l’oli, un cop ens quedin creixent les salem amb sal maldon.
Bullim els pèsols, si són frescos frescos, amb tot just uns deu minuts estaran llestos, els emplatem amb un bon raig d’oli d’oli verge i per damunt les carxofes cruixents, i llest per comprovar el contrast dels sabors.
En la majoria de plats amb pèsols és sol combinar amb cansalada i ofegats amb ceba i porro, aquesta vegada la combinació és autènticament de productes de temporada, ja que fins i tot l’oli és comença a comercialitzar també a principis, quan el producte és fresc quan menys elaborat millor, per així comprovar millor els sabors de la natura, per cuinar o condimentar-los més ja tenim la resta de l’any.
El llibre de la cuina catalana de Ferran Agulló entra dins de la categoria dels clàssics de la cuina, Ferran Agulló conegut en d’altres àmbits com el periodisme i la política també era un gastrònom i aquest llibre n’és una molta clara, Agulló també és conegut com un dels que va batejar la costa gironina com la costa brava.
Aquest llibre neix del neguit i el patir català, aquell patir perquè les coses catalanes s’estan perdent i a partir d’aquí es miren de recuperar, no ser si aquest patir de vegades s’exagera i força, però si serveix per tenir obres com aquesta benvingut el patir català, aquest patir es extensiu a la majoria d’àmbits de la cultura i la política, a la cuina també i ve de lluny ja que el llibre de la cuina catalana la seva primera edició és del 1928.
Ferran agulló “La cuina catalana és, essencialment, senzilla; no és cara i és fàcil. És, demés, nacional, ço que vol dir que empra, per a sos plats, elements propis, tant en els aliments com en els condiments” ens descriu el conjunt de plats “tots els que en aquest llibre hi van descrits els he fet o els vist fer en excursions marítimes i terrestres, en fontades i aplecs, per hostals i cases de pagès, a mariners, pescadors, caçadors, coquesses i mestresses de casa llur”.
Centenars de plats entre picades, arrossos, sopes, rostits, peixos,... tenim una molt bona mostra de la cuina catalana de principis de segle, la major plats vigents encara, per tant la cuina catalana té història, però també té molt de futur gràcies a la gent que generació rere generació l’ha anat passat i gràcies també a gent com Ferran Agulló que ens l’han deixat escrita.
El que sembla una simple combinació de ginebra i tònica, amaga a darrera una bona preparació a on cada petit detall converteix el gintònic en una litúrgia de la nit i no tant de nit, darrerament ha passat de ser una beguda antiquada ha tornar al centre.
Agafem un copa de còctel o un got ample –tipus sidra- el posem ben ple de glaçons de gel i amb una cullera de còctel o un estri llarg i prim remenem el gel per així refredar la copa, a continuació unes gotes de llimona i agafem un trosset de pell de llimona, primer la freguem per la part superior de la copa, i després amb dues pinces -o sinó fent uns petits talls a la pell de la llimona- agafem la pell i l’anem estirant i arrugant just en la part superior de la copa, així veureu com augmenta l’aroma de la llimona.
Agafem la ginebra que us agradi la mesura aproximada serien dos gots xarrups petits, és important no posar-ne gaire, a continuació obrim la tònica i la posem a poc a poc i en comptes de posar-les directament posem la cullera del reves i que tònica piqui contra la cullera, abans de posar-la tota remenem be el gintònic i la resta de la tònica, alguna gent també i possa dues gotes, no més, d’angostura li dona un toc més aromàtic, i ja tenim llest un gintònic preparat a consciència ja veure com encara que tingui els mateixos ingredients no té res a veure amb el gintònic sense preparar, aquell de got de tub amb un pim de ginebra i un pam de tònica amb un tros de llimona.
La ginebra va al gust, actualment se’n troben moltes varietats, per aconsellar tenim la Citadelle o la London i també la Hendrick’s que també es prepara amb cogombre, a part la clàssica Bombai shapire. Respecte a la tònica a part dels conegudes tenim la free indian.
El perill de provar un bon gintònic o preparar és que segur que entreu en el món del gintònic un lloc de difícil sortida.
L’horta a principis d’any comença a lliurar-nos petites, rodones i dolces delicadeses com els pèsols o flors verdes, aspres, dures i amargues com les carxofes, una mateixa terra que ens aporta dolços i amargós, barrejar sabors crea d’altres sabors, els contrastos junts ens construeix noves sensacions.
