La mediterrània ens amaga molts tresors, alguns vora les platges o les roques i d’altres en el profund més llunyà, peixos, marisc i de tot trobem, de sobte apareix a taula un marisc desconegut per la Costa Brava i conegut per la costa de l’Ebre de La Ràpita a Vinaròs: que son les caixetes de mar.
Les caixetes tenen dels sabors més profunds del marisc, carnós i fort, podríem dir que és una síntesi o barreja de contrastos entre les navalles, les espardenyes i les ostres, per tant només cal deixar anar l’imaginació dels millors paladars per començar a gaudir ja d’aquest tresor de la mediterrània, amb una clova gruixuda i vermellosa que ens amaga la seva riquesa gastronòmica.
Senzillament obert al vapor, un raig d’oli, pebre i una mica de vinagre, o sol directament, aneu menjant-lo a poc a poc i anireu trobant per uns instants les navalles, de sobtes el gust de les espardenyes i sabor al mar més profund de les ostres.
Desconegudes a la Costa Brava, però s’ha de dir que n’hi han ja que aquestes han estat trobades i menjades per l’Empordà.
Qui ens tindria que dir que el vi també podria ser salat, o que la sal tindria gust de vi. Doncs aquesta és una nova realitat digali fusió o barreja estranya, però de vegades de les coses estranyes també són coses bones.
Agafeu una tomata de pera i un raig d’oli d’oliva i sal de vi, feu un peix a la planxa i just quan estigui una mica de sal de vi i així en tots els plats que vulgueu, perquè al cap i a la fi és sal i en tots els plats se’ls hi posa sal.
Primer la vaig descobrir en un botiga que no era de sals sinó de vins, però després investigant la descoberta, vaig descobrir que a casa també la podem fer, és qüestió d’agafar sal gruixuda i mullar-la amb vi deixar que xucli el vi i esperar que és sequi i així un parell de vegades i ja tindrem la sal de vi.
Aquest procediment es pot fer pràcticament amb qualsevol cosa liquida, començaré a experimentar amb sal de gintònic, us imagineu.
El penegal un peix de la mediterrània, parent del cap-roig o l’escorpora, el vermell brillant de la pell, el gran cap i les espines el fan teòricament un peix dur, en canvi quan el menges és gustos i tendre, força utilitzat, diuen, per sopes i suquets, doncs per portar la contraria aquest cop està preparat al forn.
Posem a foc lent una paella amb un dit l’oli, alls laminats, llorer, bitxo, deixem que vagi fent xup xup fins que ens quedin daurats i cruixents els alls, al mateix temps i a part haurem fet una reducció de vinagre de sidra. L’oli aromatitzat i un punt picant junt amb el vinagre ens servirà per coure el peix.
Amb el forn a 180º i posem el penegal amb sal maldon ben regat amb l’oli i el vinagre, ens de reservar oli i vinagre per anar-n’hi afegint durant la cocció, un cop cuit el posem en una sabata amb un llit d’espinacs en cru amanits amb sal maldon i l’oli i vinagre del peix, és una manera de fer un acompanyament diferent i fresc.
Un altre peix el forn per la col·lecció, la qüestió és anar canviant de peix i d’acompanyament, així sembla que és un plat diferent i en part és cert.
La mediterrània ens amaga molts tresors, alguns vora les platges o les roques i d’altres en el profund més llunyà, peixos, marisc i de tot trobem, de sobte apareix a taula un marisc desconegut per la Costa Brava i conegut per la costa de l’Ebre de La Ràpita a Vinaròs: que son les caixetes de mar.
