Festival de truites de disseny

Tan simple com visualment perfecte, les qüestió és fer truites petites, rodones i altes, a l’estil de la gran truita de patata i ceba, però en petit i donant una varietat de gustos que podem crear un festival de truites: tantes com vulguis i de tots els gustos que vulguis.

El festival de truites d’avui ha estat: truita de rossinyols saltejats amb all i julivert, truita de morcilla d’arròs, truita de formatge amb salsa pesto, truita de mostassa antiga amb un punt de tomata,... i així podem fer la truita que bonament en plagi en cada moment.

El truc de l’almendruc és el següent: coure el que s’ha de posar a la truita en una paella, al mateix temps remenar els ous, aproximadament un per truita, i calenta el forn a 180º. En un motllo de silicona per anar forn, estil coulant, posem els ous barrejats amb el que volem fer la truita, i ho deixem coure al forn durant uns 20 minuts aproximadament, trèiem el motllo el deixem reposar uns minuts, i a disfrutar d’aquests festivals de truites.

La truita pot ser del que vulgueu o del que tingueu a la nevera. El motllo permet deixar de fer equilibris per girar la truita i que aquesta voregi la perfecció estètica, l’interior com sempre depèn dels productes que i vulgueu posar.

Ous amb trufa i reducció de vinagre de Mòdena

Un primer plat exquisit, un contrast de sabors per sucar-hi pa, i segurament molt de pa, ja m'ho direu.

Posem l'aigua a bullir amb un bon raig de vinagre i sal, quan estigui bullint tirem l’ou, aconsellable dos ous persona, i amb un minut a molt estira dos ja estaran a punt, per sucar, els retiren delicadament hi ha perill de que es rebentin, i els posem en got de zurito, típic got petit del país basc, una manera diferent de presentar el plat, copiada del Restaurant Occi de Girona.

Mentrestant haurem fet la reducció del vinagre de Mòdena: un cop calenta la paella, posem el vinagre i el deixem reduir a foc lent durant uns 10 minuts, quan comença a reduir ja està, s’ha de reduir un terç de l’original, si se’n redueix més ràpidament quedarà excessivament caramel·litzat.

Amb els ous dins el got, i si voleu en un plat, els saludem amb una mica de sal maldon i amb un ratllador agafen la trufa, si teniu tòfona sense comentaris, i la ratllem generosament per damunt i després un raig de la reducció del vinagre de Mòdena. I sense dubtar ni un moment a sur-hi pa sense parar, són d'aquells plats que no pararies, però tot el bò s'acaba.

Mongetes de santa pau amb rovellons i cansalada

Un plat amb majúscules pot ser aquest, la combinació de les mongetes, els rovellons acompanyats de la cansalada viada. Anem per feina.
Unes mongetes de Santa Pau, que ja en trobem les primeres d’enguany, les posem al foc molt baix en una olla i aigua, quan arranqui el bull canviem l’aigua, -si són de l’any passat les haurem de posar el remull el dia abans amb una mica de bicarbonat-, un cop canviada l’aigua i tornades als fogons, salem l’aigua i les deixem bullir a foc molt lent durant una hora aproximament, és qüestió d’anar-les provant fins que se'ns desfacin a la boca però que per fora quedin fermes i no salti la pell. Si us fa mandra sempre teniu la possibilitat de comprar-les bullides, mai serà el mateix.
En una paella amb força oli saltem el rovellons, que haurem salat, quan estiguin a mig fer posem la cansalada viada, que ens ha de quedar cruixent, i quan estigui quasi a punt tirem all i julivert perquè l’oli agafi també un punt de gust d’all que amb el gust dels rovellons i la cansalada tindrem un oli exquisit per amanir les mongetes.
I ja està, en un plat les mongetes amb els rovellons i la cansalada tot amanit amb l’oli de la paella i posem una mica més d’all i julivert cru per damunt dels rovellons. I a disfrutar d’un plat clàssic de la tardor que jo en menjaria tot l’any, una barreja de productes ferms i consistents. L’únic perill són els efectes secundaris de les mongetes, però val la pena arriscar-se, i si després resulta que patiu o feu patir un atac amb armes d’olor massiva és qüestió d’agafar aire i esperar que vinguin nous i millors vents.

Gambes reposant en un llit de tomata

Aquesta recepta em va sortir durant una vesprada d’aquest estiu, el que tenien que ser dos plats es van convertir en un, la suma va crear un efecte multiplicador de sabors i sensacions, aquella combinació ideal que no havia pensat, ha estat una de les noves creacions per compartir. La senzillesa del plat et fa afirmar que l’art de la cuina també i sobretot és saber combinar els productes més naturals de la manera més simple possible, tot sumant sabors sense perdre els originals.En una planxa ben calenta la cobrim amb sal maldon, i coem durant molt pocs minuts les gambes, si poseu oli que sigui molt poc, mentrestant en una plata gran per posar al centre la taula fem un llit de tomata, de bitxo o de pera, la tallem a rodanxes de mig centímetre o menys, les amanim amb un raig ben generós de bon oli d’oliva verge, podria ser Oli de Pau varietat d’Argudell, i també sal maldon per a totes les tomates. Un cop les gambes cuites les posem per sobre i tirem un petit raig d’oli de pau a les gambes i ja esta llest per compartir una bona nit d’estiu.La combinació de la gamba calenta fa que la tomata d’amanir quedi un mica tèbia amb un punt suau de gust de gamba, el suc de la gamba més el de la tomata fan que l’oli de sota el llit faci un còctel de gustos i més la sal maldon que acompanya tot el plat, és per sucar-hi pa.La tomata de bitxo o de pebrot, la hi descobert aquesta temporada i la pots trobar per exemple en els pagesos que envolten el mercat de la plaça del Lleó de Girona, te forma de pebrot i de gust és com la de pera o de montserrat, però és dolça i això li dona un gust especial i diferent.És un plat que si el compartiu amb una companyia desitjada tot mirant com el dia marxa, cau la nit i surten les estrelles, vigilades per la teva mirada junt amb l’altra i compartida amb la lluna, és possible que puguis veure fins i tot muntanyes en la mar. No sé si és la gamba, la tomata, l’oli, la sal maldon, suposo que és el conjunt de sabors que t’acaricien suament totes les parts del teu paladar tot produint una explosió de sensacions i plaers. Després de fer una sopar així, segur que per postres comparteixes les sensacions de les fruites de la passió.

La grappa Nardini i el Mimolet

Dins del món de les grappes la que més m’agrada és la Nardini riserva, de grappes malgrat que la típica i tòpica sigui l’anomenada blanca, en podeu trobar de tots els tipus i sabors, mínim com varietat de raïms tenim. La grappa com també el bon orujo, són de les begudes perfectes per acabar un bon àpat, aquell xupito que sempre ve de gust.La grappa Nardini, no la tenen a tots els restaurants, a Girona la trobareu segur al restaurant Mimolet, tot passejant pel barri vell aneu cap el carrer del Pou Rodó –vigilat per l’església de Sant Feliu-. Allà trobareu un espai per gaudir d’una bona combinació: la de saber trobar l’equilibri entre la cuina catalana tradicional, els seus productes de temporada i tot combinat amb una elaboració innovadora, que no perd les arrels i no es deixa emportar per aquella sofisticació que perd els orígens i certs sabors, és la cuina catalana contemporània.Podem menjar des d’uns rogers ben frescos, arrossos que van canviant, quan fan el d’espardenyes no us el perdeu, els peus de porc amb espardenyes –un dels seus clàssics moderns-, el semi-tàrtar de carn, i no se quants tàrtars més -tomata, tonyina,...-, uns bunyols de xocolata –que t’exploten al paladar-. Tot acompanyat per una bona carta de vins, trobant l’equilibri qualitat preu.El millor és anar-hi, entreu al Mimolet, us trobareu en David, ell us portarà cap a un ambient agradable, modern i tranquil, per poder gaudir de la bona companyia i el bon menjar i beure. No oblideu acabar amb un grappa Nardini.

Arròs a banda amb llagosta o llamàntol

Aquest arròs és una fusió de la cuina dels arrossos dels Països Catalans, l’arròs a banda tradicionalment del país valencià –especialment de Dènia- i també anomenat, però bastant en desús, per la costa brava com arròs rossejat. L’arròs sigui a la paella o a la cassola és una de les columnes vertebrals de la cuina catalana, les variants tantes com les que la imaginació pugui crear, la cuina elaborar i a taula poder menjar i disfrutar, l’arròs d’avui és un exemple de creació des de la tradició i sobretot és un plat per compartir.
La definició d’arròs a banda, ens explica en Jaume Fàbrega en la seva gran obra la cuina catalana, vol dir: Un nom ben català, sovint escrit equivocadament “abanda”, que significa ni més ni menys, que l’arròs i el peix és couen i es serveixen a part, a banda.
Ahir vaig anar a primera hora al Mercat de la plaça del Lleó de Girona, no vaig trobar llamàntol, que era l’objectiu, però vaig trobar un parell de llagostes de la mediterrània i uns caps de rap per fer el fumet. Si els ingredients són frescos i de qualitat el resultat serà entre bo, espectacular i brutal, a part del peix necessitem: arròs de Pals -també pot ser del delta de l'Ebre-, nyores, alls, safrà, vi blanc i tots els ingredients per fer un sofregit –tomata,ceba, alls, nyores, picada, vi blanc, pebrots,...- i oli d’oliva del de fregir i del bo –en aquest cas d’Espolla-.
En una olla fem el sofregit i un cop fet hi posem els caps de rap –també pot ser peix de roca- i aigua, deixem que es faci un bon fumet.En una paella posem oli del de fregir amb unes nyores i uns alls, quan l’oli hagi agafat el gust, retirem les nyores i els alls i tirem l’arròs i el rossegem durant uns minuts, a continuació posem el fumet, el safrà, sal i un bon raig de vi blanc, deixem que vagi fent durant uns 18 minuts, l’objectiu és que ens quedi sec com la fideuada.
En un altre paella amb un bon raig oli d’oliva del bo, fregim com a molt uns dos minuts les llagostes obertes en canal –com diria el carnisser- o el llamàntol a mi m’agrada més amb llamàntol però amb gambes també queda molt bo. Aquí ve el secret o el trucu: buidem tots els caps i amb el que hem buidat ho barregem amb l’oli que hem fregit les llagostes fins que ens quedi el màxim de desfet i ben lligat, a continuació barregem ben barrejat l’oli amb els caps de les llagostes amb l’arròs a banda. Servim l’arròs barrejat amb l’oli dels caps de la llagosta i a banda la peça de llagosta. Avui ens ho hem menjat a Vallromanes amb la meva mare i la germana, com sempre ho han trobat molt bo: que li han de dir al nen petit de la casa. Era per celebrar Sant Camil, però com que no queda molt progre també podíem estar celebrant el 14 de juliol dia de la revolució francesa com a inici dels principis de la llibertat, la igualtat i la fraternitat. El important és poder celebrar coses que és la manera de seguir compartint temps i espais amb la gent que estimes.

Pasta fresca amb gaspatxo

Arriba l’estiu que ens porta la calor i se'ns emporta la gana. Canviem els àpats i els hàbits, preferim els menjars freds: les amanides, sopes fredes,... ja no quedem a dins sinó a fora a les terrasses. És el moment de recuperar a la cuina, els àpats que feia un any que teníem guardats a la memòria.
Per començar la cuina d’estiu, un menjar de la mediterrània, la pasta fresca italiana i el gaspatxo d’Andalusia, amb productes dels horts gironins.
Agafem els productes frescos, comprats al mercat, per fer el gaspatxo –tomata, pebrot verd, vermell i dolç, ceba tendra, all, pa, cogombre-, un cop tallats en trossets petits ho posem en un recipient a on ho amanirem amb sal, oli d’oliva verge i vinagre, les proporcions van al gust de cadascú. Un cop tot ben amanit i barrejat, agafem el minipimer i fot-li fort fins que tot et quedi ben batut i espès, és important no posar-hi aigua, ja que ens interessa que quedi espès com una salsa, la funció que farà a la pasta fresca és de salsa no de sopa freda.
Bullim la pasta fresca amb sal i oli, la pasta pot ser la que vulgueu, a mi m’agrada amb espaguetis o tallarines, un cop bullida hi tirem per sobre el gaspatxo ben espès, i ja tenim un plat fresc i ràpid que pot ser un perfecte plat únic.
El gaspatxo espès us serveix per la pasta com també per qualsevol amanida d’arròs, enciams,... I si voleu podeu fer la recepta al revés, feu el gaspatxo com és fa tradicionalment líquid, com una sopa freda, i després hi tireu la pasta fresca dins, i per tant fareu un gaspatxo amb pasta fresca, per exemple amb galets.
Cuina mediterrània en estat pur: barreja de sabors i cultures amb ingredients típics d’una cuina sana i nutritiva com és la nostra. Un plat fresc i sa en un moment en que la política està calenta i convulsa. Com que abans i després de la política hi ha vida, avui escric de cuina.

El gin tònic i el cogombre

El primer cop que t’expliquen que en un gin tònic de ginebra Hendrick’s gin, el sabor millora canviant la llimona clàssica per el cogombre, penses que no pot ser, que és una barreja impossible, però en aquesta vida cal arriscar-se a provar coses noves, diuen que fins i tot muntar en globus.
La guia peñin, guia especialitzada en vins i destil·lats, ens diu Hendrick’s gin: incolora i translúcida, amb bona densitat, presenta aromes complexos, amb intens gust d’espècies, amb el toc original de la frescor que aporta el cogombre. El pas per boca és intens, encara que elegant i sense notar l’alcohol, tot i tenir 43º. Proveu-lo que val la pena, no trobareu tants gustos, sinó sou de paladar molt fi, però us agradarà i per tant repetireu, jo ja en tinc certa addicció. I sinó us hi posen cogombre, amb la llimona també segueix sent molt bo.
El gin tònic, és un beguda refrescant tant de dia com de nit. Una tarda tranquil·la de festa tot compartint-la amb la lectura o escrivint un pensament fugaç, et dona un punt de relaxació i d’inspiració que t’acompanya. I sinó també, com no podria ser d’una manera, una festa de nit amb els amics i les amigues, tant el comparteixes xerrant com ballant. El Gin tònic, podríem dir que malgrat el temps sempre perdura, com una beguda per disfrutar i compartir de generació en generació.
Ara si Sant Larios i l’arcàngel Beefeater, aixequessin el cap i els hi diguessin, que un gin tònic, encara que no sigui el seu s’ha de substituir la llimona per cogombre, o declararien una revolta o se’n tornarien al son dels ignorants.Com que estem per Sant Joan, festa arreu dels Països Catalans, i en concret a Menorca, també reivindico per bon gust i per país, la pomada, Gin Xoriguer amb suc de llimona.

El vi del Cap de Creus, un vi d’una terra lliure

Dels punts més alts de l’Empordà, neix el nou vi Cadac -del celler martín faixó-, als cims del Cap de Creus, unes vinyes en un lloc privilegiat, neixen tocant el cel tot mirant el mar , arrelades en un terra feresta i esquerpa que fan irrepetible el seu paisatge i són pentinades i esmolades per la tramuntana en estat pur.
Des d’aquest paradís de l’Empordà, tot mirant la vila de Cadaqués neix i creix un raïm, que crearà un vi amb un cor profund d’història: de la terra, el mar i la tramuntana. Deixem reposar el vi en el nostre paladar, notaràs un gust irrepetible, amb un sensació de raïms arrelats a la terra de l’Empordà i a la mediterrània.
Per gaudir d’aquesta meravella del Cap de Creus podríem passar una nit a l’hotel Port Lligat, ens despertem tot mirant la Cala de Port Lligat -serà com si la nit l’haguessis passat a les golfes de la casa d’en Dalí-, davant teu aquella cala i el color blau fort de la mar, que banya i dona el color encisador de Cadaqués.
Després d’una bona passejada per la natura esquerpa i els carrers estrets i blancs de Cadaqués, anem a dinar al Restaurant Can Rafa, al vell mig del passeig de Cadaqués, allà menjarem un musclos del mateix cap de creus, unes tallarines amb oli all i julivert, un arròs amb cabra de mar, o el que vulgueu, però segur que tot el peix i marisc és fresc i de l’Empordà, i és allà a on coneixerem els propietaris del restaurant en Rafa Martín i la Carme Faixó, creadors del vi Cadac, i per tant el millor lloc per gaudir d'aquest vi.
La gent que coneixem en Rafa, sabem que la terra i el mar de Cadaqués, són la seva vida, i aquesta terra i el seu mar, ens porten productes selectes, com els millors vins i peixos, però que per aconseguir-ho cal cuidar, lluitar i estimar la terra. Aquesta terra catalana que la somia lliure com la tramuntana que ens acompanya.

Les patates no són grogues, els ous estrellats

Quan tothom tenia assumit que les patates són grogues –groc McDonals-, que només les pots trobar en grans bosses, moltes d’elles tallades i congelades, s’ha descobert que algunes són d’esquerres, n’he trobat de vermelles. Si t’agrada una patata suau, que la fas fregida -en foc roent però lent- trobaràs de les millors patates fregides. Si la fas amb paciència, quedarà cuita i al mateix temps se't desfarà a la boca. El temps de cocció, és com la paciència, depèn de tu.
Els ous estrellats d’en Ros
Això no vol dir que s’hagi estrellat res, però davant de la crítica per anar a sopar la setmana passada a Casa Lucio, aquest cap de setmana he cuinat –com en la foto es pot comprovar- uns ous estrellats d’en Ros.
La jornada dels ous estrellats, va començar dissabte al matí al mercat de la Devesa de Girona. Vaig anar a comprar: el de sempre, els de sempre: enciams, cogombre -ara és temporada-, encara queden pèsols dels rodons, els últims -no escric quasi, que després porta d'altres interpretacions-. Decideixo també comprar unes patates vermelles i mitja dotzena d'ous.
El cogombre, no només és per les amanides, també en certa beguda hi dóna un gust especial –això és un altre escrit-.
S’arriba a casa, es pela i talla la patata al gust, la mida del tall, com cadascú la desitgi, totes les formes són possibles, el important no és la forma sinó el com.
Aquest com és: oli calent, però a foc lent. La patata es va fent suaument, després de moure-la per tots els costats delicadament, en proves una mica, si trobes que se’t desfà a la boca, vol dir que està al seu punt.
Llavors, treu l’oli sobrant, i suaument es deixen caure els ous directament, es remena la patata i l’ou, uns petits i suaus instants, perquè es dilueixin en un sol cos suau i deliciós, en el que no sabràs si estàs menjant l’ou o la patata.

Uns dies pel país veí

Aquests dies de la reflexió i l’anàlisi més proper de les eleccions municipals. Jo he estat a la capital del país veí. He tingut oportunitat, de tenir converses amb la gent d’esquerra a Madrid, especialment amb els de Girona –Joan Puig, Laia Canyigueral-. També amb el socialisme gironí a Madrid –Àlex Saez- que vam compartir conversa amb dos joves diputats del PSOE per Madrid -Antonio Hernando i Juan Moscoso. Un d’ells, el fill del ex-ministre Moscoso, el ministre que va fer i segueix fent feliç als treballadors de la funció pública, amb els moscosos –dies personals de festa que aquest ministre va legislar als anys 80-. Tot això sopant en un dels restaurants de Madrid que també cal anar-hi: Casa Lucio i els seus ous estrellat –un colesterol de nivell- i una carn vermella –que era d’un altre món- coneixem en Lucio, amo del restaurant un autèntic madrileny, amb més de 70 anys, castizo de cap a peus, la suma de l’atenció del restaurador de tota la vida sumada a la cortesia i amabilitat castellana. Després dos dies de Comitè Confederal de la UGT, són aquells òrgans de direcció entre congressos a on es debat i es vota la gestió al mig del mandat. Enguany: la seva part d’anàlisi polític, però sobretot s’ha parlat d’eleccions sindicals, negociació col·lectiva, diàleg social i de l’aplicació de les lleis d’igualtat i de dependència. Des de Catalunya hem fet la nostra aportació, principalment en la precarietat, i en concret en que cap treballador ha de cobrar menys de 1000€. Com a exemple: s’està a punt de desenvolupar la llei de dependència, i les partides pressupostaries a part de baixes, no garanteixis salaris dignes pels nous llocs de treball que es crearan. Es crea més benestar necessari per la gent gran, i al mateix temps molta més precarietat laboral.
També he tingut un espai per conèixer uns quants llocs que si t’agrada el pensament i la lectura, has d’anar-hi. El Circulo de la Bellas Artes, a on fer un cafè tranquil tot llegint, mirant i palpant un lloc ple d’història i pensament, també la seva llibreria Antonio Machado. Just davant, tenim el Centre Cultural Blanquerna, llibres i cultura catalana al bell mig de Madrid. Tenen més clàssics de la literatura catalana allà, que a la majoria de llibreries de Catalunya, una reflexió per pensar.
També calia anar el Cafe de Gijon, en mig de la Castellana. Cafè amb més de 100 anys d’història, per a on han passat, el grans escriptors, artistes i bohemis, de Madrid i arreu. A on llegien, pensaven i s'hi han fet grans tertúlies literàries i sobretot les polítiques. Algunes d’elles segur que van canviar algun rumb de la història.
No patiu, aquests llocs m’han agradat molt. Però tan bona ha estat l'estada, com desitjada la tornada a Girona.

Palamós: la república dels pescadors

Una de les grans virtuts del sindicalisme és que sempre estem a on està la gent. Podem passar d’una reunió de dues hores, en una empresa química, auxiliar de l’automòbil, tot debatent el futur del sector, i oferint-nos per ajudar a trobar un bon acord respecte el futur dels terrenys industrials de Palamós. Després continuem acompanyats per l’alcaldessa de Palamós, parlant del present i sobretot del futur turístic del port, i continuem parlant de com crear una política d’habitatge social a Palamós.
Tot el que ha començat de bon matí, havent dinat ha continuat: anem al port per parlar amb part dels pescadors que han arribat, amb la preuada gamba de Palamós, i tants d’altres dels millors peixos de de la mediterrània, rap, lluç, rogers, escamarlans,...
La llotja en estat pur, el peix que arriba i el compra el majorista, i al mateix temps al costat es pot comprar peix fresc del moment. Tinc la mateixa sensació de quan vaig al mercat de Girona. Prefereixo comprar sempre directament a aquella gent que fa l’esforç, no a l’intermediari, que viu de la suor del primer.
Torno realitzat i feliç de l’Empordà: La UGT hem defensat l’ocupació industrial de l’Empordà, hem conegut una alcaldessa compromesa i amb ganes de millorar la realitat social, i acabem tocant de peus a terra, parlant amb els pescadors que van arribant a partir de les cinc enllà.
Per acabar comprem peix fresc a les peixateres de la llotja. Torno cap a Girona, deixant enrere aquella llum característica de l’Empordà. Arribo a casa, un bon beure dels Pirineus enllà, peix fresc de l’Empordà, i a disfrutar del que ens porta la mediterrània i les vinyes. Compartir productes i sensacions, especialment quan no estaven previstes, multiplica el seu plaer.

De les oliveres, farem l’oli de l’Empordà

Ella que és petita –d’alçada- i de fulles també petites i clares. Per molts és un símbol de la resistència. Aquella resistència, que planta cara davant del foc i la tramuntana de la història.
L’olivera dona un fruit tan deliciós com l’oliva, que el seu cor és tan dur, com les esperances de somiar en un futur millor.
Un cop l’oliva passa pel trull, aconseguim l’or del poble: l’oli d’oliva verge d'Espolla. La cuina catalana i la mediterrània, sense l’oli d’oliva, no és que no fos la mateixa, sinó que no existiria. La mantega els que som del sud, la deixem pels del nord enllà.L’oli d’Espolla, diuen les males veus –en concret algú de Sant Climent- que és dels pocs –ell diu l’únic- que les olives, sempre són de l’Empordà. Mentre d’altres llocs dels voltants, de vegades venen algunes olives d’Itàlia,... D’Espanya només ens arriben les de “la española” i són sense pinyol i l'anxova no és de l'Escala.No vull dir que l’oli d’Itàlia o d’Andalusia, sigui ni pitjor ni millor. Només reivindico avui, com ahir. Primer els productes de qualitat de la nostra terra. Els d’altres també, perquè som internacionalistes, però com deia Serra i Moret, per ser internacionalista cal partir d’algun lloc. En aquest cas Catalunya i els seus productes de la terra primer. Jo ja he comprat l'oli d'oliva d'Espolla, per tot a l'any, vosaltres fins quan no el disfrutareu...
Sense anar més lluny: una amanida d'enciam de veritat, o fins i tot una pasta fresca amb uns quants pèsols. Només amb un raig generós i simpàtic d'oli d'Espolla, i a disfrutar del menjar.

El pèsols són rodons

El menjar i la cuina han entrat al centre de la modernitat. Les cuines han passat de ser un lloc més de la casa, allà al fons del final. Ha ser un centre creatiu, modern i disseny per ensenyar a tothom.
Ens trobem arreu, nous i vells, restaurants que han fet del menjar un art. Un art consistent a barrejar productes, moltes vegades incompatibles, tot creant una meravella que és desfà en el nostre paladar.
Tenim programes de cuina a totes les televisions, que ens intenten ensenyar a fer de tot i una mica més. Hem transformat el cuiner en un personatge famós, comparable als actors de televisió. Ha passat de ser una feina plena de taques i amb olor a oli fregit, ha ser una feina somiada per a molta gent. Les llibreries tenen més llibres de cuina, que de literatura clàssica. Al quiosc tenim més revistes de cuina que de les anomenades de la premsa rosa.
No estic en contra de la cuina, ans el contrari. M’agrada el procés de creació d’un bon àpat: Pensar en què crearé, consultar llibres i internet, imaginar com quedarà, anar a compra, tancar-me a la cuina amb les portes obertes de bat a bat, per poder compartir amb tothom el plaer de crear i de menjar.
Vull reivindicar també la senzillesa de la cuina, dels productes naturals, frescos i de temporada dels nostres horts: els productes de veritat. Tot donant suport a la pagesia, que també vol dir comprant-li a ells directament, com una gent insubstituïble i imprescindible de la nostra terra i el nostre país.
Un passeig pel mercat de Girona. Temporada, entre d’altres, de pèsols i faves de veritat. Amb un gust cruixent que se’t desfan a la boca, quasi té les podies menjar crues. Decideixo reivindicar el producte en estat pur. Tot pelant els pèsols, posem aigua a bullir amb sal, els bullim durant un deu minuts, així si són de veritat quedaran un punt cruixent, que els farà excel·lents, i després un bon d’oli d’oliva extra de la terra, en aquest cas del centre cooperatiu d’Espolla, per a mi, dels millors olis de l’Empordà.
De vegades no cal anar més lluny, la senzillesa pot ser un plat exquisit. Qui li hauria de dir a la meva mare, que jo reivindicaria els pèsols. Quan de petit era un miracle que me’ls menges, a mi només m’agradaven per jugar a caniques. Per cert el pèsols són rodons.

La joia del Ter

De vegades creiem que el millor està lluny, segurament perquè no sabem valorar el que tenim més proper i per tant més sovint. Ens pot passar amb la gent més propera com en els productes que ens porta la terra, el mar o en aquest cas riu Ter.
El riu Ter segurament és conegut al llarg del seu recorregut, per la seva activitat industrial del tèxtil i moltes vegades per la seva contaminació, pels problemes de cabal que pot tenir, ja que arriba a la seva desembocadura a la mediterrània, per Torroella, més com un afluent que com un dels grans rius del país.
Però tot i aquesta realitat n’hi ha un altre, el Ter és un riu que neix muntanya enllà, i que al llarg dels temps i dels seu pas ha generat riquesa arreu i per tothom, amb la industria ha creat feina i ha fet un país més equilibrat socialment i territorial, un riu pot portar si es sap gestionar la riquesa per allà on passa, i com agraïment final podem gaudir d’una de les joies del país, no cal anar al Norte com creuen molts, les angules del Ter són una joia de l’Empordà per disfrutar.
Unes angules saltades amb all o si voleu també amb gambes i bolets, et fa arribar els màxims nivells de plaer, davant d’aquest productes la cuina de disseny no pot competir, perquè el que surt directament de la terra o en aquest cas del riu, en si mateix no necessita res més que gaudir-ne al natural, i si te les pots menjar en un restaurant com el Picasso que està en la Gola del Ter, el plaer augmenta perquè aquesta joia del Ter la tens allà mateix.
No cal buscar més lluny perquè les joies millors són davant teu. Si tenim una joia del Ter com les angules, perquè volem l’or negre de Rússia en forma de caviar. Disfrutem primer el que és nostre que la resta ja vindrà, o no.

El plaer de menjar i parlar

El que va inventar que les taules i les cadires servien per menjar i parlar, caldria fer-li un reconeixement mundial. La vida te molts plaers i un dels que m'agrada més és compatir una taula tot gaudint del menjar, del vi i de la sobretaula i sempre tot acompanyat d’una bona conversa tranquil·la però intensa.
No sé qué passa però la taula, la cadira, el menjar, el vi i el parlar fan una poció màgica que fa molt difícil per no dir impossible les discussions, amb una taula al mig quasi sempre es troba el consens, i sinó segur que els problemes ja no són tan problemes com abans de començar el dinar o sopar. El compartir menjar i beure aporta una dosis de tranquil·litat i relaxació que les reunions no aporten.
Cal aprofitar tots els instants per compartir sensacions, experiències, per sincerar-nos cada dia una mica més, per cercar noves amistats i sobretot perquè les actuals cada dia siguin millors. L’amistat que es pot crear al voltant d’una simple taula, ni els murs més grans la poden aturar, no hi ha res millor que poder compartir paraules i sentiments.
Un bon lloc per aquestes sensacions, és un dels restaurants nous de Girona, l’Occi al carrer Mercaders, que el va descobrir l’Albert i el seu gust no podia fallar. Un lloc tranquil pel vell mig de Girona, gent jove amb empenta i un servei proper, una carta moderna que elabora a la perfecció la qualitat preu, tot acompanyat d’una petita però gran carta de vins, tant de la terra com també dels Monegros enllà. Avui per exemple un tàrtar acompanyat d’un vi d’en Llach.

Tots els colors de la mediterrània

Un dissabte al matí, si vas a la Devesa de Girona et trobaràs tots els colors de la mediterrània: els colors de la terra, el verd de l’enciam, el vermell del tomàquet, el taronja de la fruita,... i els colors dels orígens, el color del català, de l’argel, de l’andalús, del marroquí,...
Tothom parla de quan la cultura, la tradició, la religió,... són font de confrontació, ningú ens parla dels mercats setmanals, cultura i tradició de pràcticament tota la mediterrània. Un espai de convivència i de tradició, et trobes la pagesa i pagès de Salt amb els millors enciams de Girona i de part de l’estranger, el marroquí venen te i menta, i l’andalús venen oli d’oliva de les oliveres dels poemes de l’Alberti,... i tot passa amb total normalitat, la cultura catalana a part de ser integració forma part d’altres cultures més amplies com la cultura mediterrània, aquest és un exemple real, un exemple a seguir.
Ens podríem plantejar entre tothom fer una llista de tot el que ens uneix, quines coses fem durant el dia i la nit que són iguals o similars, i després fem les que són diferents, i d’aquestes quines són font de conflicte, el cafè o el te són font de conflicte. Crec que la primera llista seria més gran que la segona.
Potser hauríem de reflexionar i actuar millor, és a dir situar primer tot el que ens uneix i després buscar solucions a les causes que puguin ser font de conflicte. Ara que venen eleccions municipals, encara que la majoria dels immigrants no tinguin dret a vot, és un bon moment perquè els partits ens facin propostes de cohesió i integració. I deixar la hipocresia electoral a l’armari, el que no vota també té dret a ser ben governat.

Joan Roca i Ferran Adrià, mestres de l’art de la cuina

Durant aquest dies a Girona s’està celebrant el fòrum gastronòmic, i avui a la tarda, tot i el sofà, la lectura i la pluja de capvespre. Finalment i quedat amb l’Albert per anar a la conferència que han realitzat en Joan Roca i Ferran Adrià conjuntament i per primer cop.
Surts de l’acte tenint la sensació d’haver estat durant una hora i poc més, escoltant i veient dos mestres i dos genis. Mestres perquè el llenguatge planer i directe apropa i ensenya la cuina a aquells que ens agrada la cuina, cuinar i aprendre. I genis pel prestigi que tenen i amb la cuina practica d’avui han demostrat.
La cuina d’aquests dos gironins és un exemple d’esforç constant per aconseguir la màxima innovació, amb el màxim respecte als orígens de la cuina: una taronja, un espàrrec, una gamba, xocolata, oli d’oliva, iogurt,.... aquest són alguns dels productes que amb total senzillesa amb transformat en joies de la cuina i el plaer.
Tots just fa 9 anys que em vaig iniciar en el món de la cuina, fins llavors com explico sovint la meva especialitat era el frankfurt. El gran descobriment meu és la cuina; com un art, com un espai de pensament i creació, com un plaer: el de crear i compartir la terra i el mar per disfrutar.

La garoinada i el compromís

La garoina coneguda en d’altres latituds més enllà de l’Empordà, com eriçó de mar, pot tenir com a mínim dos interpretacions: l’exterior amb punxes i molt dura d’obrir i la interior un suau plaer en la boca com l’aroma i el gust més profund del mar. Entenent el mar com un conjunt, la duresa exterior de la garoina, però un cop la coneixes, té un plaer interior que es desfà a la boca, fins i tot gent de l’Empordà diuen no hi ha res més estimulant en tots els sentits com que les garoines, d’altres també en diuen garotes.
Perquè escric avui de garoines i les interpreto, doncs perquè aquest dijous hi estat pel Baix Empordà treballant, ara bé, a l’hora de dinar un grup de companys hem decidit fer cultura tradicional, que vol dir això: que durant els mesos de gener i febrer, com a mínim, tothom qui va l’Empordà hauria de fer una garoinada, nosaltres aquest any hem escollit el restaurant de l’Hotel de Llafranc, conegut també pel la seva situació idíl·lica i per les seves festes memorables.
La garoinada que ahir vaig menjar, és un reflex del més de gener que m’ha tocat passar, plena sobretot, i més, de punxes però em quedo en el plaer interior de la garoina. En els moment difícils, que ningú els decideix sinó que te’ls trobes, crec que cal demostrar suport i serenitat per ajudar a la gent que pateix la injustícia de la pressió per buscar la justícia. Perquè les organitzacions no són organitzacions, sinó que som persones que representem persones en una organització.

un dinar per l'onyar

Un dinar per la Girona del voltant de l’Onyar, un dijous d’hivern com avui, amb poc fred, el vent suficient per tenir un cel clar, com si la tramuntada de l’Empordà intentés arribar sense aconseguir-ho, però si que ha arribat a taula, amb un dels millors vins de l’Empordà, el Finca Malaveïna, en nivell qualitat-preu, acabat de sortir del celler, tot i que en el preu cada any hi apliquen l’IPC gastronòmic.
La Girona de Nadal, ja no és la mateixa, et trobes en els restaurants i en els carrers gent que no parla català, ni castellà i que han decidit disfrutar de Girona per uns dies. O potser eren els 900 passatgers que ahir Ryanair va deixar a terra per la boira i encara esperaven tornar, o d’altres que ja no podran marxar lluny de Girona i voltants, que persones gironines cosmopolites també en tenim. I l’hotel i sobretot el descans lluny de casa, encara que no descansis en tot el dia amunt i avall, qui ho paga.
Realitats i vivències a part, l’abric d’hivern li queda millor a Girona, que la samarreta d’estiu.